sábado, 29 de agosto de 2015

Un gran dia

Us podeu creure que amb 35 anys acabats de fer encara no havia visitat el Fossar de les Moreres? Barcelona és una gran desconeguda per a mi. Per varis motius hi he anat moltes vegades, però no m'agraden les massificacions, el trànsit ni en general el frenètic ritme de vida que comporta una gran ciutat, i en conseqüència quan hi arribo ja penso en tornar a casa. Però ahir va ser diferent.

A les 10 del matí els preparatius de l'acte de "Junts pel sí" ja estaven bastant avançats, i els turistes preguntaven encuriosits què era tot allò entre foto i foto a l'Arc de Triomf. El bon temps pronosticava un gran èxit d'assistència.

Quan tens temps lliure i poc per fer, no et queda una altra que observar, i al disposar d'una hora i escaig vaig optar per fer-ho. Per primera vegada mirava cada racó de la ciutat, i des de l'Arc de Triomf fins al Fossar passant pel Born, no vaig perdre detall de res.

Cap a quarts de dotze començava la ofrena floral a Heribert Barrera, curta però emotiva i amb el cant dels segadors al final. A l'acabar, res unes Moritz ben fresquetes per amenitzar el migdia i per fer gana fins l'hora de dinar. Res millor que una bona conversa entre bona gent en un dels llocs més emblemàtics i històrics de la ciutat, per recordar que fa uns 300 anys el nostre país fou conquerit per la força i que ara som més a prop que mai de recuperar la llibertat.

I què fas quan esperes a la dona més meravellosa de Catalunya per dinar a Barcelona i et queden 2 hores? Doncs buscar restaurants i fer turisme, clar (i alguna cerveseta, hehe).

Cap a les 5, tot estava preparat i els voluntaris atenien a tothom qui vulgués informació o es vulgués inscriure com a candidat a la llista, d'altres preparaven els sobres amb els obsequis pels ja candidats i d'altres plegaven les samarretes per l'11 de setembre, col·locant-les ordenadament. Parades de productes artesanals, de menjar ràpid, de reftigeris, roba, merxandatge, activitats pels nens...

A les 7 ja estàvem a primera fila esperant. És normal en aquests actes conèixer gent, sobretot quan has de compartir un espai tant petit entre tanta gent. Les converses banals donen pas a les més transcendentals, per acabar cridant als fotògrafs perquè et facin una foto de grup. Mirava enrere i la catifa humana que es veia era impressionant, milers de persones esperant el moment de la presentació dels principals candidats aplaudint i clamant la independència. La expressió que més s'acosta al que sentia era "pell de gallina", tot amenitzat pel vídeo del Romeva en un acte fent un discurs emotiu i enèrgic.

A les 8 començà per fi la presentació dels voluntaris i candidats. Els presents aplaudíem, i quan van començar a sonar noms com Miquel Calçada, Lluís Llac o Montserrat Carulla, les ovacions van anar creixent. Mai m'havia sentit tant a gust entre tanta gent.

La primera llàgrima va caure quan Montserrat Carulla va recitar "Assumiràs la veu d'un poble", de Vicent Andrés. La potència de la seva veu amb els acords de la guitarra de Toni Xuclà van fer que aquells minuts la ciutat sencera emmudís per complet, mentre els versos i les notes entraven suaument però contundent a les nostres orelles.

Carme Forcadell va trencar la calma amb aquella força que la caracteritza i va animar als assistents, els quals li van respondre amb crits d'" independència". Un discurs potent i sincer, sens dubte, recalcant vàries vegades que en aquestes eleccions properes "es vota Sí o No. No hi ha mitjes tintes".

Eduardo Reyes quasibé plora de l'emoció. La seva presentació van ser els crits de tots a l'unísson de "Súmate", que el van fer emocionar. És, sens dubte, un puntal molt important que engloba un conjunt indispensable pel procés, i no puc evitar pensar que és una meravellosa persona que ho donaria tot i més per Catalunya. Una empenta brutal.

Germà Bel va posar el to irònic a l'acte. Sense pretendre frivolitzar, va aconseguir que tothom entengués amb la seva ironia, com el govern d'Espanya gestiona els nostres impostos i com se'n fot de tots sense importar'ls-hi en absolut els ciutadans.

Lluís Llach va aportar com sempre aquell sentiment cap a la terra que tots compartim. Tota una declaració d'amor a Catalunya, fent gala del seu tarannà, cultura i llengua. Aplaudiments merescudíssims.

Oriol Junqueras va mostrar els seus coneixements d'història (com és habitual en ell) per lligar el passat, el present i el futur de la ciutat amb la necessitat de recordar aquells que han fet tant per Catalunya i no la podran veure lliure. Per ells hem de fer que el 27S guanyi el SÍ.

Artur Mas va estar sensacional. Personalment no em va semblar el típic discurs de polític buscant vots per ell, sinó més aviat un més que estima la seva terra i n'està fins els pebrots de que ens prenguin per imbècils. La afirmació de que Europa i el món ens miraran amb lupa el 27S, i que hem d'aconseguir una majoria clara a les urnes (no volen mitjes tintes) és certa. No trobarem facilitats si no tenim un resultat clar i contundent.

I Raul Romeva m'encanta. N'estic enamorat i ho confesso obertament. Crec que ha sigut un gran encert col·locar-lo com a número 1 de "Junts pel Sí". La seva experiència a Europa i en política, el seu carisma i la seva energia són una combinació explosiva molt positiva. El seu discurs explicant "què hem de dir quan ens preguntin" em va semblar encertadíssim, emotiu i aclaridor.

En definitiva, ahir va ser un dia perfecte. Des de primera hora del matí fins a l'última de la nit, i vaig arribar a casa feliç i convençut de que el 27S guanyarem i ho farem per majoria perquè ens ho mereixem, perquè som molts els que ho volem, perquè els que tenim al capdavant ho estan donant tot i perquè si els catalans ens ho proposem som capaços de moure muntanyes.

viernes, 21 de agosto de 2015

Immigració

Els recents disturbis que han tingut lloc a Salou han obert la caixa dels trons i tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació, qui més qui menys, ha dit la seva.

No obstant, el debat debat sobre la immigració no és nou, però sovint es considera un tema tabú per la seva complexitat i perquè la majoria de vegades el racisme i la xenofòbia ho utilitzen per fer de les seves. Cal anar amb compte com es diuen certes coses i com s'expressen certes opinions, doncs es corre el risc de ser titllat de mala persona (racista, xenòfob, insolidari, etc) o d'inconscient que pretén desestabilitzar l'estat del benestar del país d'acollida. Crec, doncs, que és un debat que cal tenir en compte i més encara en la situació en la que estem, a escassos dies del procés que ens pot acabar d'obrir el camí a la independència o seguir formant part d'un país mitjeval amb un govern franquista. Hi ha qui dirà que ara no toca dividir opinions, que el que cal ara és anar tots en una pinya per assolir el nostre objectiu o després ja veurem com ens organitzem, i en part hi estic d'acord. Però no podem pretendre ser un estat independent si no tenim unes bases (encara que siguin mínimes) sobre educació, temes laborals, a nivell internacional... Doncs la immigració no hauria de ser una excepció. Cal començar a pensar com afrontarem l'arribada de tota aquesta gent que està en situació il·legal i que per subsistir han de fer el que poden.

Arribat a aquest punt, ens hem de preguntar si amb el percentatge d'atur que tenim i la quantitat de gent que ha de marxar a treballar a fora del país és factible no tenir un control de tota aquesta immigració. Ara molts direu "home, igual que nosaltres tenim dret a emigrar i buscar-nos la vida fora, ells també poden". Bé, els catalans i catalanes que han marxat a treballar arreu del món no se'n van sense un contracre de feina, estudis, o permís del país en qüestió. No es pot pretendre anar a Andorra (per posar un exemple) i viure al carrer i sense feina, i en la majoria de països europeus tampoc. No obstant, aquí existeix la falsa sensació de que això és ser insolidari.

Per mi, ser insolidari és no empatitzar amb els problemes dels damés i, podent ajudar, passar olímpicament del tema. Realment algú pensa que deixant entrar a tothom es sol·lucionarà res? No, encara serà pitjor, perquè crearà un efecte crida (que de fet ja està passant) i encara en vindran més. Què farà aquesta gent? On viuran? De què viuran? I més important, com mantindrem a tanta gent (sanitat, educació, etc) si amb prou feines ara es pot? Quan necessitin assistència sanitària se'ls haurà d'atendre, oi? Qui pagarà aquesta assistència?

Bé, una sol·lució que proposa la Colau és legalitzar els manteros i permetre que recullin ferralla legalment. Suposo que deu estar de conya o directament és imbècil. El top manta es basa en vendre falsificacions pel carrer. La falsificació no és il·legal? Paguen impostos del que venen? Això sona a diner negre, i està penalitzat per la llei. A més, és@ un insult a tots els comerciants que paguen religiosament els impostos, llicències, permisos, IVA, etc.

No pretenguem viure en un món "happy flowers", siusplau. La sol·lució passa per fotre canya als que mouen els calers i es lucren de la pobresa dels països pobres. Ja sigui pel petroli, matèries primes o armes, els interessa que hi hagi misèria i guerres per obtenir-ne beneficis. Calen polítiques internacionals que promoguin la agricultura, la indústria, el comerç, i que aquests països vagin creixent i es puguin autogestionar. Cal enderrocar els dictadors i governants corruptes. Fins que això no es faci, aquesta gent seguirà morint de gana, en pateres o malvivint en els nostres carrers.

Tot això és molt bonic, però no oblidem que també hi ha immigrants que el concepte "integrar-se" no el tenen molt clar. Alguns intenten imposar la seva cultura i costums, que curiosament són el motiu de que en els seus països d'origen hi hagi la mala vida que hi ha. Qualsevol de nosaltres s'ha de treure una simple gorra per passar els controls d'un aeroport, però les dones poden passar amb burka sense problemes. A les escoles no es permet portar gorres o barrets a classe, però les noies sí poden portar el hiyab. No oblidem que són costums que pretenen aguditzar la superioritat de l'home vers la dona. Per un cantó condemnem el masclisme però tolerem això altre? I si el Coran digués que les dones han d'anar lligades amb cadenes?

Integrar-se vol dir adaptar-se i respectar sense perdre les arrels. Em sembla molt correcte que facin el ramadá, sempre i quan no afecti a la feina (puc explicar casos), resar a qui vulguin (en el seu temps lliure), que no mengin porc (però a les escoles se'n seguirà posant)... Molts pretenen fer-nos veure que si no fem el que ells volen som racistes.

De mala gent n'hi ha a tot arreu, independentment del color de la pell o religió, però molts s'equivoquen defensant a capa i espasa a delinqüents només perquè són immigrants. La mà dura ha de ser per a tothom, i no perquè hi hagi catalans cabrons hem de tolerar immigrants cabrons.

Pensem una mica més en casa nostra i en la nostra gent, que també n'hi ha molts que ho passen malament, i sembla ser que aquest no conten per a ningú. Gent que ha perdut la casa i no pot pagar ni l'escola dels seus fills perquè s'han quedat amb una hipoteca (tot i perdre la vivenda), sense feina, i serveis socials creu que n'hi ha d'altres que necessiten més ajuda.

Com he dit, sol·lucionem primer els problemes de dins i quan siguem forts i capaços ja sol·lucionarem els de fora, i jo el primer.

sábado, 7 de marzo de 2015

Tot és possible

Us imagineu al "Lute" de Ministre d'economia o al "Vaquilla" de president del Govern? Doncs si no ho van ser, no fou culpa seva si no que van tenir la mala sort de no tenir el Partit Popular en el Govern amb la nova llei de reinserció per delinqüents. La futura alcaldessa de Madrid podria ser una fugitiva i agressora de les autoritats, i la ja alcaldessa de València és una inculta que no sap ni parlar valencià i una mal educada que es burla del dolor de la gent en públic. Són Esperanza Aguirre i Rita Barberà, respectivament.

Però llarga és la llista de lladres, estafadors, vividors, embaucadors i delinqüents varis amb els que està format el PP (només cal veure la llista d'imputats que tenen). Tot això m'ha fet pensar que es tracta d'una maniobra mestre per acostar la política al poble i fer-nos veure que qualsevol de nosaltres pot aspirar a qualsevol cosa. Potser hauríem de començar a robar, timar i agafar diners de la gent quan ens haguem pulit els nostres amb luxes innecessaris (a Bankia li va funcionar). Però no puc deixar de tenir la sensació de que a la única cosa a la que aspiraria seria a bibliotecari o cuiner de Quatre Camins, i no em fa massa el pes, què voleu que us digui....

Doncs això, que prefereixo pensar en positiu i creure que és impossible que una realitat com la espanyola sigui de debò, que no hi ha res més al darrera. Vull pensar que no ens tracten d'imbècils ni realment ens foten els calers. Prefereixo intuir una estratègia de bona fe, i que un dia sortirà el Mariano (campechano com és ell) i dirà:

"Amigosh eshpañolesh, todo ha shido una eshtrategia para hacerosh ver lo que no tendría que sher la política. Mañana devolveremosh el dinero de Bankia, losh atrashosh a Cataluña i recuperaremosh la dignidad a nivel europeo i mundial. Un fuerte aplausho para todosh losh actoresh que han echo eshto poshible, en espeshial a Ana Botella y shu marido Joshémari, shin duda lash másh realesh interpretacionesh de incultura e hijoputishmo de todosh".

Un nou dia

Un nou dia neixerà. Els ocells començaran a anar amunt i avall frenèticament preparant les seves coses. L 'esquirol pujarà i baixarà l'arbre en la recerca de menjar, saltant de branca en branca. Les formigues faran el séu llarg recorregut diari, sense aturar-se ni un instant. El sol brillarà i banyarà amb els séus raigs la freda aigua del riu, que baixa empenyent amb força, fent l'efecte de petits diamants brillants. L'aranya teixirà de nou la tela trencada pel vent de la nit, amb mecànica perfecció. La vida seguirà el séu curs, mirant amb superioritat tot i tothom, perquè sap que no s'atura davant de res ni de ningú.
Per la vida només hi ha el present; el passat no tornarà i el futur és una il·lusió que guia el nostre camí, fent-nos oblidar que som nosaltres qui ens compliquem la vida massa sovint amb la excusa de que "tot és molt difícil".
Estimar per ésser estimat, donar per rebre, sentir i fer sentir... Complicat estimar? Gens... Deixeu-vos anar i veureu que dir-ho en veu alta suavitza la por i la vergonya. Complicat donar? Segur que no... Doneu suport, amor i comprensió, i veureu com el dia es fa més clar i la gent és més feliç. I si rebeu els fruits, aleshores la recompensa és la pau interior. Complicat fer sentir? Agafeu la mà de la persona que vulgueu, mireu-la als ulls i digueu-li com d'important és per vosaltres. Veureu com una abraçada o un simple toc al'esquena es poden convertir en fàbriques d'emocions.
Sovint oblidem que són els petits moments els que ens marquen emocionalment. Una mirada, un fugaç record o aquella petita ensopegada amb un vell amic de la infància. La vida no s'atura, però podem fer (i tenim la obligació de fer-ho) que aquesta sigui el més agradable possible.

viernes, 6 de marzo de 2015

Amor sincer

Si les teves mans em toquen, tot es para de cop i només hi ets tu. En les nits més fosques i tristes, el teu rostre en el méu cap em consola i les pors marxen, com marxen els neguits i la tristor. Per un segon amb tu, donaria els tresors més preciats, i per una vida amb tu, donaria la meva. Lluny queden aquelles tardes amargues i els dies eterns, perquè el teu rostre sempre és amb mi. Allà on vagi et veig, allà on vas hi sóc. Tan sols les postes de sol m'encongeixen el cor, ja que em recorden que ara no hi ets, però sé que et tornaré a veure aviat; els teus llavis, els teus ulls, aquests ulls profunds i sincers que em miren i em fonen, aquests llavis que voldria besar amb delit i passió. Una passió que em recorre el cos i m'atrapa amb el teu record. Un record dolcç i tendre que ni la nit més fosca pot apagar.

sábado, 28 de febrero de 2015

Compatibilitats

Sens subte, un tema que "ho està petant" a les xarxes socials, cases i llocs de treball és la suspensió, per part del Consell General del Poder Judicial, del jutge Santiago Vidal. Se suposa que tot ha sigut perquè ha redactat la nova Constitució d'una possible Catalunya independent, i clar,  es veu que això no és compatible amb ser jutge.

Però es veu que ser el partit que governa el país sí és compatible amb tenir informació sobre sentències abans de que siguin definitives, tenir bons amics en telefòniques, elèctriques i bancs, posar amics a dirigir la televisió pública (per fotre al carrer a tots aquells que no siguin com "ells") i canviar lleis sense el consens (i a vegades d'amagatotis) de totes les forces polítiques i de la ciutadania.

Clar, segur que no sabien que el Santi Vidal era independentista abans; alcalde del séu poble, compromès amb ONG's i en contra de moltes accions del Partit Popular. Ara, han mogut cel i terra quan han vist que la cosa es posa seriosa i una persona influent i preparada ha actuat.

Amics, tenen por. I se'ls hi veu tant el llautó que ara des de fora del séu gran país ja els hi comencen a arribar avisos de que el que s'ha de fer és prosperar i alliberar poble, justícia i llibertat d'expressió; però ells creuen que el millor és invocar a l'esperit de Franco i tornar a aquella "una grande i libre" que els séus pares i avis tant havien estimat.

miércoles, 25 de febrero de 2015

Amén

"In nomine pater, et filii et spiritu sancti", "Pater noster, qui es in caelis, santificetur nomen tuum, Adveniat...Els nostres fills ja poden començar a aprendre aquestes frases mundialment conegudes i unes quantes més, doncs a la nova assignatura de Religió hi constarà (entre altres coses) la memorització de resos (segons ells mostres d'agraïment).

Jo recordo amb nostàlgia aquella època en la que es podia escollir entre Religió i Ètica, assignatura que (en el méu cas, almenys) feia debatre a un grup d'adolescents amb les hormones disparades sobre temes tan transcendentals com la mort o d'altres no tant com "què faries en cas de...?". Una opció que cada any des de primer de BUP fins a COU vaig decidir escollir, ja que això de parlar sobre figuretes de fang que cobren vida, dones que mengen pomes i barbuts que parteixen oceans per la meitat no era precisament una cosa que em fes massa el pes. Jo era dels que els hi agradava qüestionar-s'ho tot, curiós i inquiet, preocupat per la realitat que m'envoltava, i la última cosa que necessitava era posar de mala lluna a un professor de religió amb les meves impertinències.

Però el que ja passa de taca d'oli és l'altra novetat (paraula que no agrada massa als del OPUS), de que no s'estudiaran altres religions i que queda prohibit el debat sobre l'avortament i la eutanàsia. Com sempre, Déu nostrosenyor no està interessat en els problemes mundans o en els temes que afecten als séus fills (o almenys això ens volen fer creure), la qual cosa m'emprenya bastant. Constantment fem manifestacions en contra de les barbaritats que fan els "senyors dels cinturons bombes", dels que estavellen avions, o dels que decapiten altres éssers humans. Aquesta gent fa el que fa i pensa com pensa precisament perquè només han tingut una versió de la realitat que els envolta, i els hi han ficat al cap que tot el que no se'ls hi ensenya és susceptibles d'ésser eliminat. I ara consentirem que en un país que es presenta com a civilitzat i laic? Una cosa és ensenyar que al món hi ha unes religions i explicar el punt de visat de cadascuna, i una altra molt diferent és adoctrinar en una religió en concret.

Però en fi, tenim el govern que tenim i no ens toca una altra que queixar-nos o deixar-los fer. Doncs bé, a mi ja fa temps que els calçotets se m'han fet petits i no penso tolerar que aquesta impunitat asquerosa amb la que actuen els nostres líders, i encara més quan es tracta de coses que, al méu entendre, són molt complicades d'entendre per nens de certa edat. La religió hauria de ser una opció, i no una imposició; una opció que quan un és gran i té dos dits de front pot escollir o declinar. Jo, ara, només tinc una cosa en ment, i és a veure quina una ens farà de nou aquest gran govern que la democràcia ens ha donat.